Som-hi

Homenatge a l'arxiver Sebastià Bosom

2010-03-23T12:56:00.000-07:00

Bona nit a tothom.
Certament sóc aquí amb tots vostès amb molt de gust. Agraït als qui els va semblar que podia aportar alguna cosa a l’homenatge que fem al Sebastià, però hi sóc compungit. En aquesta breu intervenció, el protagonista és el Sebastià, el seu record, la seva feina feta, el seu mestratge, la seva estela. Els vint anys de coneixença i d’amistat fraternal i sincera. Els parlaré en primera persona, però hi veuran el Sebastià
El Sebastià Bosom va ser un amic; en el cas de qui signa, va ser també una porta oberta que no es va cloure mai. Una porta per la qual va transitar bona part del meu coneixement de la Cerdanya. El Sebastià va ser un pedagog de la seva terra que estimava amb bogeria i per a la qual va treballar sense defalliment des de la talaia privilegiada que li donava la feina d’arxiver comarcal. El Sebastià no s’amagava darrera els lligalls, darrera allò que d’administratiu tenia el seu quefer diari marcat per la plaça pública. Desconec què és allò que els rectors dels arxius de la Generalitat demana dels seus arxivers, però si s’espera d’ells que siguin pou on anar a recollir les aigües del saber, de la investigació i de la divulgació, el Sebastià era un d’aquests pous.
El vaig conèixer l’hivern del ja reculat 1989. Jo acabava d’aterrar a la comarca en tasques professionals per organitzar-hi una delegació Pirineu del diari Regió7 amb seu central a Manresa. Tècnicament, jo era un altre d’aquells que feien cap a la Cerdanya darrera la inauguració del túnel del Cadí, un forà, un nouvingut a vegades vist amb recel, probablement per raó de la professió dedicada a airejar les coses d’una societat, aleshores encara poc acostumada a aquestes coses. Tot i que coneixia la comarca per la meva afició a l’excursionisme, no me l’havia plantejada mai com un lloc on anar a raure. El Sebastià va ser el meu primer cicerone. Una visita a l’arxiu suposava arribar al despatx fred de la unipersonal redacció de Regió7 aleshores al número 2 del carrer Pons i Gasch, el pis dels Avis, amb un cistellet d’històries; algunes, un cop treballades, es convertien en notícia per explicar als nostres lectors; altres, engruixien el pòsit d’aquells coneixements que cal tenir si hom vol entendre la societat on viu i en el cas d’un periodista, la societat sobre la qual haurà d’escriure o fotografiar.
He de dir però, que malgrat alguns recels, m’hi vaig sentir aviat ben acompanyat de gent diversa, de trajectòries personals i socials diferents, contradictoris entre ells; alguns ja no ens acompanyen, altres sortosament si: entre els primers l’Eudald Vila de ca l’Eudald que sempre em va fer sentir com a casa seva en la meva llarga estada al seu establiment; el Salvador Torrent Masip, president aleshores de l’Institut d’Estudis Ceretans; entre els segons el Llorenç Mira que duia les regnes del Patronat de Turisme; el Josep Vinyet, que des de la Torre de Bernat de So omplia de bona música les nits estiuenques; els alcaldes de Puigcerdà Joan Llombart i d’Alp Josep Tajà que des de les seves posicions ben diferents van entendre quin era el meu paper i em van respectar... els amics periodistes Francesc Monzó i Josep Maria Tegnier i altres noms que en una mesura o altra van fer-me la vida més fàcil.
L’Arxiu esdevenia un gresol on es congriaven coses; coses importants per a la Vila i per a la Cerdanya, entesa com l’entenia el Sebastià: des del coll de la Perxa fins el Baridà i encara una mica més enllà: fins les terres del Pont de Bar enteses com a transició amb l’alt Urgell. Dic coses importants, perquè una autoestima elevada és molt important per a qualsevol societat. Les recerques en el passat, en la història d’aquestes societats donen les claus de presents i de futurs; sense questes claus és impossible entendre-les. La història és una assignatura poc estimada en els currículums escolars, però viu constantment una espècie de miracle: allò que no agradava d’estudiants atrau de més grans: la potència del turisme cultural arreu del món n’és l’exemple més clar. I, per experiència personal ho dic, quan la història baixa al carrer, quan és història de les gents i dels llocs que ens són comuns, aleshores el miracle s’assembla a la multiplicació dels pans i els peixos: la gent respon. Les exposicions que organitzava el Sebastià i la plèiade d’amics en són un exemple prou clar: recorden la que van fer sobre el call jueu? o sobre la història dels bombers? sobre la premsa? les de fotografia? la dels cartells del període republicà que si l’hagués muntada a Barcelona n’haurien anat plens tots els diaris i les televisions? I un llarg Etc.
El Sebastià, ho vam dir ja una colla d’amics i deutors de la seva feina que ens vam reunir d’urgència després del funeral per escriure-li la darrera carta i perquè no confessar-ho, fer una estona de teràpia col•lectiva davant la dissort; el Sebastià dic, ens obria les portes de l’arxiu sense cap mena de prevenció, llevat de les lògiques de la seva feina, és clar! Doctors o simples investigadors voluntariosos; escolars o universitaris, tothom era atès com calia. No hi havia presses. Hi havia treball i bona companyia.
De la capacitat de treball del Sebastià Bosom n’és el millor exemple la present bibliografia: 110 entrades. És com es diu en la Introducció del llibret en una feliç definició: “el mapa de la seva trajectòria”. Des de l’any 1982 fins el 2009 perquè ens va deixar amb materials a punt de sortir a la llum: cinc exactament. Sempre que el venia a veure, tenia un treball o un altre entre mans; un editor que l’empaitava; una comunicació per enllestir; treballava en coses diferents a l’hora; a vegades fins i tot demanava ajuda; aleshores era un plaer tornar-li la pilota. Una telefonada del Sebastià, advertia sempre d’una història interessant: una gestió que arribava a bon port; això és més papers cap a l’arxiu; una presentació; una exposició; una visita que tenia coses interessants a dir; a vegades una referència sobre Montserrat, la meva dèria de col•leccionista; i és que sóc fill de Monistrol de Montserrat i vaig treballar 16 anys a la impremta del monestir i sabedor del tema tot el que li arribava i feia olor de Montserrat, li faltava temps per dir-m’ho.
Ha estat un luxe per a la Cerdanya haver tingut un fill tant noble i capaç com l’amic arxiver de Puigcerdà. I és que bàsicament ell era un puigcerdanès. Coneixedor de la Vila fins a les seves darreres pedres gaudia d’allò més quan li arribava una fotografia vella que li era nova i, tossut de mena com era, no parava fins que la troballa en qüestió quedava dipositada a l’arxiu; i sempre amb la millor de les arts, això és el convenciment. Així va anar en un dels últims treballs en què vam col•laborar: l’arribada de l’arxiu de Josep Maria Martí que nosaltres vam batejar de per riure com “Els papers de Puigcerdà”. Va ser una delícia veure com de les velles i gairebé incorpòries fotografies en van sortir unes còpies en blanc i negre plenes de detallisme del Puigcerdà del tombant de segle XX. Amb el Sebastià la sintonia era total i compartíem també un cert sentit irònico-tràgic de la vida. Irònic com a eina per no sucumbir a la intolerància, a la mediocritat i tràgic en el sentit de tocar de peus a terra; res no ens havia estat donat i si guanyat a pols; modèstia al marge. Amb ell vam elaborar una exposició que vam titular “La Cerdanya abans del tren”. No cal dir que a la base hi havia la sapiència del Sebastià; la seva actitud sempre amatent a les meves dèries. Ell va gestionar la visita a una torre del Llac per fer-hi fotografies; una d’aquelles torres de senyors i després ens hi va acompanyar a la meva muller i a mi. I també gràcies al seu coneixement del fons bibliogràfic, la seva col•laboració em va resultar indispensable per donar llum a l’estada del cuiner i pedagog d’origen manresà Ignasi Domènech i Puigcercós, a Puigcerdà l’estiu del 1890, com a tercer cuiner de l’hotel Europa situat a un extrem de la plaça Cabrinetty. Aquell va ser l’estiu en què es va estrenar l’Himne Cerdà, el 14 d’agost, com vostès saben millor que no pas jo amb música de Sànchez Cavagnach i lletra de Francesc Matheu. Per als qui no el coneguin, Domènech va ser l’autor entre altres trenta llibres de cuina del clàssic “la Teca”.
Deixin-me, per acabar, que els referenciï la darrera anècdota de fa just 48 hores. Em va telefonar l’amic Xavier Pedrals, arxiver comarcal de Berga per dir-me que un afer familiar relacionat amb el seu fill el farà ser fora de Berga avui i que no podrà pujar a Puigcerdà com hauria estat el seu desig. Em parla de la seva relació amb el Sebastià i m’explica que gràcies a ell, el Berguedà ha pogut refer la història de l’electrificació de la comarca. Que el Sebastià alertat per en Josep Tallaferro va maniobrar perquè els papers que Fecsa guardava en una nau del polígon de Puigcerdà i que incloïen els arxius de l’Electrica Berguedana, de la seva absorció per la CAME manresana, després per Segre i finalment per Fecsa, quedessin dipositats sota la tutela dels arxiu de Puigcerdà i de Berga; que gràcies a aquestes gestions no van anar a parar a Madrid o a un contenidor de paper vell.
El meu Sebastià, el nostre Sebastià era així, curiós, sempre a punt per desempolsegar vells papers per donar-los nova vida. El Sebastià Bosom perviu en el nostre record i el seu exemple i mestratge hi és ben present. Qui signa, malgrat el dolor que li causa la seva absència, es declara content d’haver-lo conegut.
Moltes gràcies.

Salvador Redó i Martí
Manresa-Puigcerdà, dijous 11 de març del 2010.

2009-09-14T10:20:00.000-07:00

Arenys de Munt i la generació del "i què"

La consulta que ha donat una aclaparadora majoria de partidaris del si a la independència de Catalunya celebrat a Arenys de Munt (Maresme) el diumenge dia 13 de setembre ha tingut ressò en una pila de mitjans d’informació de l’estranger. Diaris anglesos, francesos, veneçolans, turcs, nord-americans, belgues, italians ... de tot hi ha en els llistats que ofereixen diverses webs que s’han centrat en el fet; l’agència Reuters ha difós una àmplia crònica als seus abonats arreu del món molt mesurada, gens atabalada i per descomptat en res semblant a algunes de les cròniques aparegudes en diaris d’Espanya.
D’Arenys de Munt potser en sortirà un moviment ampli de consultes, si és així, obligarà als polítics a definir-se sense subterfugis; és el que tenen les coses d’aquesta mena, blanc o negre, si o no. De moment els representants dels partits amb lligams a Espanya malden per treure-hi ferro, per ridiculitzar-ho fins i tot. La generació del “i què” ha enllaçat amb les generacions dels catalanistes que durant decennis han donat corda a la societat catalana. No hi ha hagut trencament generacional en la defensa del país. Això és un èxit. La generació del “i què” vol viure tranquil·lament en català i s’emprenya i ho exterioritza quan no li ho deixen fer. La generació del “i què” contesta i no vol saber res de pactes de transició. Franco i la lluita antifranquista l’han estudiada a l’escola en el millor dels casos o n’han sentit explicacions a casa, però la generació del “i què” no vol ser mediatitzada per les pors que s’arrosseguen del passat i demana explicacions i es troba amb uns polítics amb cara de pal, desconcertats.
La consulta d’Arenys de Munt obligarà. A Espanya ja hi ha veus que demanen aplicacions de la llei de partits, aquella que en nom de la pau i la democràcia tanca diaris i que judicialitza qualsevol cosa que no sigui “a por ellos oé, oé” , o el “somos la eñe”, “o la mejor liga del mundo”. En els fòrums d’internet ja se senten les veus que demanen un altre boicot als productes catalans, però ja hi ha qui els recorda que el primer mercat d’Espanya és Catalunya, que la moneda té dues cares. El desamor amb desamor es paga i Espanya només s’estima a ella mateixa.

2009-09-08T09:20:00.000-07:00

El Pla B

“Davant la més que segura retallada de l’estatut català per part del Tribunal Constitucional Español, el govern de la Generalitat té un pla B. No sabem de què va, és un pla secret, però el president Montilla ens ha assegurat que existeix. M’imagino els estrategs catalans abocats sobre un gran diagrama, movent peces d’aquí cap allà segons els supòsits, talment com en aquelles esplèndides pel·lícules dels anys cinquanta sobre la Segona Guerra Mundial. M’imagino els tres generals amb cara d’ocupats i de preocupats sospesant els sí però no; comptant i recomptant els recursos disponibles per afrontar una batalla que pinta molt perduda. Però cap problema perquè tenim un pla B. O sí que tenim un problema, i aquí vull clavar l’ariet o moltó. Digueu-me malpensat, però molt em temo que el pla alternatiu consistirà en administrar una dosi ingent d’adormidora a la població perquè quan entri a sac l’enemic a casa no ens adonem de res. Una adormidora provinent del cascall discursiu, no pas botànic, en què ens diran que encara rai, que tot i les destrosses de l’escomesa, amb el que ens queda podem anar tirant; que serem un dels motors d’Europa perquè ja se sap que això de ser europeus els catalans ho tenim arrelat en els gens des que els francs van crear la Marca Hispànica; que serem el motor d’Espanya perquè sense nosaltres no poden viure; i és clar que no poden viure! perquè la sangonera es mor si se li mor el malalt; però això no ens ho diran. El pla B té una part oculta, segur, es tracta d’un anar passat per no excitar el sempre vigilant Polifem espanyol, però a diferència d’Ulisses que acabà per escapar de la caverna, nosaltres hi hem de romandre perquè l’”amic” que ara hi mana no sigui despenyat i substituït per un altre de més sanguinari. El pla B, com sempre passa en els plans B dels catalans, consistirà en romandre nus i silents al cau”.

Aquest text va ser publicat el dia 1 de juliol del 2007 com a columna d’opinió “Som-hi” al diari de la Catalunya Central, Regió7. Forma part del recull d’articles i de fotografies que conformen el llibre “La culpa és dels forners. Trenta anys de periodisme en llibertat”, editat per l’Albí en què es recull una part de la meva trajectòria professional com a periodista gràfic i literari des del 1978. Inauguro el bloc amb aquest text per constatar que han passat dos anys i el seu contingut és plenament vigent. El país roman encara l’expectativa del que dirà el Tribunal Constitucional, un organisme desprestigiat i en mans de les dues grans forces polítiques espanyoles que hi dirimeixen els seus afers. El que es va aprovar en referèndum no ha servit de res. Van passar el ribot amb l’ajuda del PSC i de CiU entre altres, incapaços de plantar-se, espantats davant l’allau mediàtic, especialment. A les vigílies de l’Onze de Setembre, amb l’empenta de l’escuma d’una ampolla de cava acaba d’obrir, s’alçaran les veus que reclamen tenir un país i, passada la Diada, el contingut de l’ampolla s’esbravarà i el podran llançar a l’aigüera fins que l’any vinent es torni a repetir l’operació.